“Se necesita reducir la
velocidad y propiciar momentos de silencio, que eviten mirar dentro y buscar
los propios recursos. Y la escuela deberá abrir puertas y enseñar a los niños a
amar el aprendizaje, a hacer preguntas para que cada uno encuentre su camino.”[1]
Aquesta frase, és la base del pensament de Carl Honoré. Aquest autor
critica la societat, la família i l’educació d’ara, ja que vivim en un món
ràpid, sempre anem amb preses, amb l’agenda plena, estem atrapats a la rutina,
a la velocitat i perdem de vista tot el demés, tot passa sense adonar-nos. I això afecta a la salut personal però també
a l’educació del infant.
L’article que hem llegit, està molt bé, fa una crítica a la societat, en
base a que el infant occidental, el d’ara no funciona ja que hi ha una cultura
management. A partir d’una globalització econòmica, una cultura consumista i
canvis demogràfics creiem que tot ha de ser perfecte, volem tot, i en
l’educació utilitzem molts llibres, les millors tecnologies, jocs molt cars
però no es té en compte per exemple, el joc espontani. Estem a una societat on
el infant és com un adult, el pressionem perquè cada vegada ho siguin abans i
alhora els tractem com nens incapaços i massa petits per segons que, com per
sortir de casa, anar sols pel carrer,...
I és veritat, és com es viu ara, com visc jo cada dia. Sobretot ho noto
amb com vaig corrents agafar el tren, igualment que no arribi tard, amb preses;
ja em poso de mal humor si el tren no arriba a l’hora en punt; estic amb el peu
tremolós quan es para entre dues estacions; com faig les coses pensant en el
que he de fer després, en que tinc poc temps, ... I quan anava a l’escola
també, recordo quan vaig aprendre a llegir, jo llegia molt lenta, i tots els de
classe reien, la mestra ja els hi va dir als meus pares que tenia problemes de
lectura, que potser no veia bé, vaig anar a l’oculista i si, segons el oculista
tenia vista cansada, però es van adonar que seguia llegint lent.
I això és un dels fets que ara pensant, no vull que passi quan jo faci
classe. Quan jo sigui mestra vull que es tingui en compte els ritmes de cada infant,
perquè ara es viu a un ritme ràpid, i no s’accepta l’error i això només fa que
endarrerir el creixement dels infants i provocar-los ansietat.
Vull que els infants aprenguin a aprendre per això hauré de deixar
espais perquè explorin el món a la seva manera, el seu ritme, per crear,
inventar, per pensar, per experimentar,
però sobretot per jugar. Ja que el joc, com va dir l’any passat la Mari Carmen
Diéz a la conferència: “El joc estimula la intel·ligència, les
capacitats motrius, el llenguatge, els processos de simbolització, la
creativitat i les relacions. Els infants aprenen jugant. Les criatures quan
juguen gaudeixen, s’embolcallen en el seu món fantàstic i entren en el món
d’aprenentatge des d’una situació de plaer i no d’obligacions o d’exigències.“
Per tant, està molt bé aquest article, però és un extrem. Hem d’educar a
la velocitat justa, ni molt ràpid, ni
molt lent. Hem de fer les coses el
millor possible i no el més ràpid. Hem
d’educar adaptant-nos als ritmes dels infants, i ajudar a cada u a trobar el
seu camí, el seu potencial. I educar
s’entendria com un procés multidireccional i de socialització, mitjançant el qual es transmeten
coneixements, cultures, costums, valors i formes d’actuar és saber posar límits
quan és necessari.
[1] FREIRE, H. “Carl
Honoré. El tiempo de ser niño”. Cuadernos de Pedagogía. Nº 407 Monográfico,
p. 46 – 50.
