Cercar en aquest blog

divendres, 7 de desembre del 2012

Diarios de la calle

Aquesta pel·lícula la hem vist a la universitat a la classe de Dificultats d'aprenentatge i trastorn del desenvolupament. És una pel·lícula que està inspirada en una història real, de la professora d’un institut, Erin Gruwell i ens els diaris d’un grup d’adolescents “Escritores de la libertad” de Long Beach, Califòrnia, Estats Units, després dels disturbis del 1992 pels conflictes interracials.  Una dona que deixa els seus prejudicis i tècniques tradicionals i exposa una força creativa i didàctica per portar a terme una activitat amb adolescents marginals.
Aquesta pel·lícula és un clar exemple de que hi ha diferents models pedagògics que alhora provoquen una certa incertesa en l’educació. El model de sempre, instructiva el qual, el seu ensenyament es basa en la transmissió de continguts, on el mestre és el protagonista i si l’alumne ho fa malament és culpa seva, és ell el responsable. Un model el qual valoren els resultats i no els processos d’aprenentatge i tenen una barrera psicològica, neguen la realitat per por o inseguretat a la innovació i canvi, ja com diu la cap d’estudis en un moment del relat: “Siempre lo hemos hecho así y funciona.” En canvi, a diferència d’aquest el model de Gruwell no crea materials ni manuals per ensenyar un mestre a ser sincer o sensible. Va tenir la capacitat de veure el paral·lelisme que havia entre ells i les víctimes de la segregació jueva per Alemanya nazi i va parlar d’allò, i va veure que no sabien que era el Holocaust. Va tractar d’explicar-los en paral·lelament que existia la discriminació i el dolor, per relacionar-ho amb les seves vides, fins aconseguir que la veiessin tan plena de passió que va aconseguir resultats. Va fer veure que tots tenien alguna cosa en comú i va crear una família apart d’aconseguir grans resultats com llegir Homero i Shakespeare que és el que es sol·licitava al Institut.


A partir de la seva flexibilitat, creativitat, empatia, força de voluntat, valors, emocions.. i sobretot la seva vocació va aconseguir arribar als estudiants, els va donar uns quaderns perquè s’expressessin com volguessin, on els resultats van ser impressionants, ja que per primer cop van entendre quin lloc ocupaven al món, que hi havia algú disposat a escoltar el que tenien a dir i a més va aprendre a col·laborar i a respectar-se a si mateixos.


És una mestra que veu primer a la persona, no es deixa portar per com la cap d’estudis o altres mestres li pinten la classe, sinó que primer els vol conèixer i donar l’oportunitat de potenciar les seves capacitats. Una mestra, que creu en un altre model basat en el respecte dels ritmes d’aprenentatge, la curiositat, l’observació  i la flexibilitat. Una mestra que fa desaparèixer les barreres psicològiques, fa un canvi de mirada i treballa la inclusió a partir del respecte i la valoració a la diversitat i les diferències. Creu en una escola per tothom ja que contempla la diversitat, la singularitat i les possibilitats de cada u.


Per tant, per ser una bona mestra d’infantil hauria de ser una persona empàtica, sensible, creativa, flexible, observadora, curiosa, valenta, que no és deixi vèncer ni influenciar per ningú ni de les etiquetes. Una mestra que li agradi el que fa, que sigui per vocació, perquè des de petita ho hagi desitjat, perquè cregui en un canvi de paradigma, cregui en una educació més lenta i alhora més enfocada al infant. Una mestra, que sigui persona dins i fora de classe, que cregui en l’infant, un infant capaç, capaç d’aprendre i que sobretot conegui a tots ells. Perquè com diu Rousseau a l’Emili: “No es coneix gens la infantesa; a partir de les idees falses que se’n tenen, com més va, més es descarrila. Els més savis s’agafen a allò que importa de saber als homes, sense considerar el que els infants estan en condicions d’aprendre. En l’infant busquen sempre l’home, sense pensar en el que és abans de ser home. Aquest és l’estudi a què m’he dedicat més intensament, per tal que, encara que tot el meu mètode fos quimèric i fals, sempre es poguessin aprofitar les meves observacions. Jo puc haver concebut ben malament el que cal fer, però crec haver vist clarament el tema sobre el qual s’ha de treballar. Comenceu, doncs, per estudiar millor els alumnes, perquè molt probablement no els coneixeu gens; si llegiu aquest llibre amb aquest criteri, crec que us pot ser útil.”


Perquè com diu aquesta obra tota acció educativa ha d’haver un irreductible, una cosa que no es pugui controlar cent per cent, i que aquest irreductible ha de ser el infant. Per tant, la base d’aquest text és que has de conèixer la circumstància i la història de cada infant, perquè eduquem quan coneixem. Ensenyem a partir d’alguna cosa. Perquè si no coneixem, no seria educació sinó instrucció, que és el procés pel qual als més petits ensenyes continguts culturals bàsics per viure en societat, com seria el educador els “avançats” a la pel·lícula. 
Una mestra que vegi a la persona, que vegi les capacitats de cada u, que respecti la identitat de cada u on doni el protagonisme al infant i sobretot que conegui les curiositats dels infants, interessos i necessitats per poder educar facilitant eines i recursos  per ajudar que el propi infant construeixi el seu propi aprenentatge. Perquè el infant pugui aprendre a aprendre.

divendres, 29 de juny del 2012

Ètic?

Hola! Feia molt temps que no actualitzava, a causa dels examens de la Universitat, però ja sóc aquí de nou. 
Aquesta setmana he començat un curs per Monitor/a de Lleure a la Creu Roja de Cerdanyola-Ripollet-Montcada.
Avui, hem treballat els valors. Què és un valor? 
Aquesta pregunta és difícil de respondre. Tothom parla dels valors, sense saber que són exactament. El valor és allò desitjable que genera benestar i una societat té. Serveix per qualsevol i deu donar un benefici per la comunitat. És allò en que es creu amb totes les conseqüències, cosa que actualment molta gent l'escull i el modifica segons la seva conveniència.
Els valors estan relacionats amb l'ètica. És una branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que es considera bo, adequat o moralment correcte. I el dilema de com s'ha d'actuar sorgeix per l'existència de la llibertat de l'ésser humà, a diferència dels animals que només actuen per instint i responent a estímuls.

L'ètica general estableix uns certs criteris per jutjar si una acció és bona o dolenta i per jutjar els motius i les conseqüències d'un acte. Per tant, es considera com una disciplina al fonament de l'ètica aplicada, de l'ètica individual, de l'ètica social i de les diferents formes ètiques especialitzades que ens confronten als problemes normatius del seu àmbit particular. 

Per tant, aquesta foto tan coneguda de Kevin Carter, que alhora va ser tan criticada. És ètica? Està moralment bé?



La primera impressió d'aquesta imatge és que no és gens ètica perquè va esperar a fer la foto en canvi de salvar la criatura o espantar el voltor. Però si raonem, es considera que no està tan malament, el que pretenia Carter és promoure aquesta imatge a Occident perquè coneguessin la situació precària que estaven vivint allà i que fossin conscients. Aquesta imatge és una crítica social, d'aquell any 1993.
I si que és ètica. Perquè Carter segueix la seva ètica professional per informar i ha de fer aquesta feina perquè la resta de gent s'assabenti.
La gent jutja tot allò que no és ètic, però la pregunta és: On està l'ètica aquí a Espanya? A Barcelona mateix? Si la gent, no es para quan ha caigut una persona o tampoc ajuda a algú que li han robat, o l'estan fent mal. Com el cas d'aquella noia en un tren que l'estaven forçant i la gent del voltant només va seguir caminant.

I a continuació us poso tres paràgraf d'un bloc que he trobat, que poden donar molt a pensar, i que estic molt acord amb aquesta persona. 

"En fin, ¿qué otra cosa pudo haber hecho Carter por la niña? ¿Espantar al buitre? Al parecer, lo hizo, aunque los buitres (los hay a montones) habrían vuelto de todos modos. ¿Llevarla consigo? Bien, ¿adónde?, porque parece que nuestra conciencia acomplejada pretende imaginar que esa criatura yace en un páramo hacia ninguna parte. No es cierto. Esa criatura, reventada por el hambre y por las diarreas, que a los niños allí les desvencija el ano y les hace colgar una tripa larga pierna abajo, está a unos 20 metros de la puerta del poblado, junto a la empalizada de paja que rodea el feed-center y rodeada de gente que deambula a su alrededor. Nadie la ha llevado hasta allí. Simplemente, esa niña se ha sentado a defecar. Sí, maldita sea, es el estercolero de la tribu, donde todos los suyos, de generación en generación, acuden a realizar sus deposiciones. Son gente educada, al fin y al cabo, con sus normas cívicas, que no permiten que uno haga de vientre en cualquier lado. ¿Será preciso decirlo en plata? ¡Esa niña ha ido allí a cagar! Y el buitre, esa bestia cobarde que parece tan atenta, no hace sino esperar a que la niña le regale su magra ración de carroña cotidiana, como también sucede con la criatura que retrató Davilla en idéntica actitud en ese lugar demoníaco y escatológico.
No, Carter no se suicidó por un remordimiento de esa clase. Se limitó a recortar un trozo de paisaje para servírnoslo a domicilio. La expresividad fue su gran logro, pues la foto ejerce de metáfora certera de una realidad trágica y atroz de una guerra olvidada. No es ningún montaje: sucedió así y Carter sólo nos troceó y nos regaló el significante; el significado lo pusimos nosotros, espectadores occidentales, atormentados por nuestra sucia conciencia y acosados por los problemas de obesidad extensiva desde la tierna infancia. Carter no era otro predador ni el ejecutor de la niña, no, sino su único redentor. La redimió y esparció la culpa al mundo, para que volviésemos los ojos por un segundo hacia la tragedia de Sudán y ayudásemos a esas criaturas a llevar su cruz olvidada. Carter no logró salvarla, pero es que eso ya (a unos más que a otros, desde luego) nos correspondería a todos.
Tres meses después de la muerte de su amigo Oosterbroek, a finales de julio de 1994, Carter recogió su Pulitzer y el día 27, a la vuelta, anotó en un papel que dejó en el asiento del copiloto: «He llegado a un punto en que el sufrimiento de la vida anula la alegría… Estoy perseguido por recuerdos vívidos de muertos, de cadáveres, rabia y dolor. Y estoy perseguido por la pérdida de mi amigo Ken…». El dióxido de carbono de su vieja furgoneta puso el resto, pero no sabemos hasta cuándo los opinadores y moralistas seguirán haciéndole pagar a Carter que nos diese ese aldabonazo y ese susto en la conciencia. De todos modos, los niños y los buitres seguirán estando allí. Aunque Carter ya no esté para retratarlo."


Si voleu saber realment més d'aquest fotògraf i el que li va passar després d'aquesta imatge podeu consultar aquesta pàgina, que sembla força interessant: http://helektron.com/la-verdadera-historia-del-premio-pulitzer-que-gano-kevin-carter/


Per concloure, crec que el que hem de fer és aprendre a degradar i a ser més crític, ja que el excés d'informació actualment et fa immune.



dissabte, 28 de gener del 2012

diumenge, 8 de gener del 2012

El final i un nou principi

El bloc es un nou mitjà d'interacció i comunicació social amb la mirada posada en la concepció constructivista de l'ensenyament. Com vam llegir al llibre "Usos educatius dels blogs. Recursos, orientacions i experiències per a docents" de Francesc Balagué i Felipe Zayas els blocs tenen unes característiques que afavoreixen l'ús dels processos d'ensenyament- aprenentatge dins d'una pedagogia constructivista.
Per tant, si treballes el bloc a classe en primer lloc, la seva introducció suposa una nova pràctica comunicativa caracteritzada pel protagonisme que adquireixen els alumnes. Trencarà la comunicació unidireccional i afavorirà els aprenentatges mitjançant l'activitat dels alumnes.  El protagonisme de l'alumne es veurà afavorit per crear i allotjar aquest sistema de gestió de manera gratuïta, per gestionar i controlar el propi discurs i per organitzar fàcilment mitjançant categories i etiquetatge semàntic. On el professor haurà d'evitar l'excessiva direcció i afavorir la negociació a la presa de decisions.
En segon lloc, el protagonista tindrà una responsabilitat ja que el discurs té un destinatari (no només el professor), o sigui que aquest caràcter públic fa que tingui sentit construir continguts per compartir-los amb qui està a l'altre costat. Afavoreix a l'escriptura reflexiva que té com objectiu: Construir la pròpia identitat, construir una representació al destinatari, fer explícit el propòsit que es dóna a les entrades i seleccionar el contingut de l'entrada i controlar la forma en què la representes.
En tercer lloc el bloc implica interacció. Possibilita deixar comentaris i contestar-los on pots crear un diàleg.

Per tant, els blocs serveixen per pensar, quina classe d'interacció estic sostenint i com s'ha de regular; escriure, de manera reflexiva que es refereix també al conjunt de recursos per elaborar continguts com fotografies, àudio, presentacions i vídeo; compartir i participar, a la fi d'informar, persuadir, ajudar, demanar ajuda, expressar-se. És a dir, crear un espai comunicatiu diversificat i ric en experiències per la construcció  dels aprenentatges.

Amb aquesta breu explicació dels usos del bloc us volia avisar que el semestre s'ha acabat i les classes de GTIC també. Però jo igualment seguiré escrivint i actualitzant per seguir compartint amb vosaltres altres temes i curiositats que vagi aprenent durant aquesta carrera, d'educació infantil. Aquest bloc ha estat creat per compartir i informar tots els programes i activitats que hem anat fent al llarg d'aquest semestre i demostrar el que he après. Perquè crec que és molt útil per mi per millorar la meva expressió i alhora perquè així constitueixo un aprenentatge significatiu i alhora perquè crec que també és útil per aquells que em visiten. 



dilluns, 2 de gener del 2012

Llicència de Creative Commons


La llicència de Creative Commons és una organització sense ànim de lucre dedicada a reduir les barreres legals per a compartir treballs creatius. L'objectiu d'aquesta llicència és donar opcions aquells creadors que vulguin que terceres persones utilitzin i modifiquin la seva obra sota unes condicions determinades, ajudant així a reduir les barreres legals de la creativitat mitjançant la nova legislació i les noves tecnologies.
O sigui que dona la possibilitat d'exercir i poder oferir alguns drets a terceres persones amb determinades condicions com la de "reconeixement", "no comercial", "sense obres derivades" o "compartir igual". 
Aquestes condicions poden generar 6 llicències que són aquestes següents: 
Per tant, per cercar arxius que tinguin la llicència de Creative Commons hi ha un cercador a la pàgina especialment amb les webs que tenen aquesta llicència. CERCADOR que trobes a la part superior de la pàgina principal que posa: "busca obras con CC".

Per últim nosaltres hem posat aquesta llicència al bloc, i és molt senzill perquè vas a la pàgina web esculls la llicència, et dona un codi i aquest codi l'has de copiar  a un "gadget" que es titula: Configurar HTML/JavaScript.