Aquesta pel·lícula la hem vist a la universitat a la classe de Dificultats d'aprenentatge i trastorn del desenvolupament. És una pel·lícula que està inspirada en una història real, de la professora d’un institut, Erin Gruwell i ens els diaris d’un grup d’adolescents “Escritores de la libertad” de Long Beach, Califòrnia, Estats Units, després dels disturbis del 1992 pels conflictes interracials. Una dona que deixa els seus prejudicis i tècniques tradicionals i exposa una força creativa i didàctica per portar a terme una activitat amb adolescents marginals.
Aquesta pel·lícula és un clar exemple de que hi ha diferents models pedagògics que alhora provoquen una certa incertesa en l’educació. El model de sempre, instructiva el qual, el seu ensenyament es basa en la transmissió de continguts, on el mestre és el protagonista i si l’alumne ho fa malament és culpa seva, és ell el responsable. Un model el qual valoren els resultats i no els processos d’aprenentatge i tenen una barrera psicològica, neguen la realitat per por o inseguretat a la innovació i canvi, ja com diu la cap d’estudis en un moment del relat: “Siempre lo hemos hecho así y funciona.” En canvi, a diferència d’aquest el model de Gruwell no crea materials ni manuals per ensenyar un mestre a ser sincer o sensible. Va tenir la capacitat de veure el paral·lelisme que havia entre ells i les víctimes de la segregació jueva per Alemanya nazi i va parlar d’allò, i va veure que no sabien que era el Holocaust. Va tractar d’explicar-los en paral·lelament que existia la discriminació i el dolor, per relacionar-ho amb les seves vides, fins aconseguir que la veiessin tan plena de passió que va aconseguir resultats. Va fer veure que tots tenien alguna cosa en comú i va crear una família apart d’aconseguir grans resultats com llegir Homero i Shakespeare que és el que es sol·licitava al Institut.
A partir de la seva flexibilitat, creativitat, empatia, força de voluntat, valors, emocions.. i sobretot la seva vocació va aconseguir arribar als estudiants, els va donar uns quaderns perquè s’expressessin com volguessin, on els resultats van ser impressionants, ja que per primer cop van entendre quin lloc ocupaven al món, que hi havia algú disposat a escoltar el que tenien a dir i a més va aprendre a col·laborar i a respectar-se a si mateixos.
És una mestra que veu primer a la persona, no es deixa portar per com la cap d’estudis o altres mestres li pinten la classe, sinó que primer els vol conèixer i donar l’oportunitat de potenciar les seves capacitats. Una mestra, que creu en un altre model basat en el respecte dels ritmes d’aprenentatge, la curiositat, l’observació i la flexibilitat. Una mestra que fa desaparèixer les barreres psicològiques, fa un canvi de mirada i treballa la inclusió a partir del respecte i la valoració a la diversitat i les diferències. Creu en una escola per tothom ja que contempla la diversitat, la singularitat i les possibilitats de cada u.
Per tant, per ser una bona mestra d’infantil hauria de ser una persona empàtica, sensible, creativa, flexible, observadora, curiosa, valenta, que no és deixi vèncer ni influenciar per ningú ni de les etiquetes. Una mestra que li agradi el que fa, que sigui per vocació, perquè des de petita ho hagi desitjat, perquè cregui en un canvi de paradigma, cregui en una educació més lenta i alhora més enfocada al infant. Una mestra, que sigui persona dins i fora de classe, que cregui en l’infant, un infant capaç, capaç d’aprendre i que sobretot conegui a tots ells. Perquè com diu Rousseau a l’Emili: “No es coneix gens la infantesa; a partir de les idees falses que se’n tenen, com més va, més es descarrila. Els més savis s’agafen a allò que importa de saber als homes, sense considerar el que els infants estan en condicions d’aprendre. En l’infant busquen sempre l’home, sense pensar en el que és abans de ser home. Aquest és l’estudi a què m’he dedicat més intensament, per tal que, encara que tot el meu mètode fos quimèric i fals, sempre es poguessin aprofitar les meves observacions. Jo puc haver concebut ben malament el que cal fer, però crec haver vist clarament el tema sobre el qual s’ha de treballar. Comenceu, doncs, per estudiar millor els alumnes, perquè molt probablement no els coneixeu gens; si llegiu aquest llibre amb aquest criteri, crec que us pot ser útil.”
Perquè com diu aquesta obra tota acció educativa ha d’haver un irreductible, una cosa que no es pugui controlar cent per cent, i que aquest irreductible ha de ser el infant. Per tant, la base d’aquest text és que has de conèixer la circumstància i la història de cada infant, perquè eduquem quan coneixem. Ensenyem a partir d’alguna cosa. Perquè si no coneixem, no seria educació sinó instrucció, que és el procés pel qual als més petits ensenyes continguts culturals bàsics per viure en societat, com seria el educador els “avançats” a la pel·lícula.
Una mestra que vegi a la persona, que vegi les capacitats de cada u, que respecti la identitat de cada u on doni el protagonisme al infant i sobretot que conegui les curiositats dels infants, interessos i necessitats per poder educar facilitant eines i recursos per ajudar que el propi infant construeixi el seu propi aprenentatge. Perquè el infant pugui aprendre a aprendre.
